La Vall de Gallinera

Per camins           de moriscos             i mallorquins            -LES RUTES -

 

 

Novetats i actualitzacions (noves rutes per la Vall de Gallinera)

Ací us informarem dels nous senders que s'habiliten a la Vall.

 

Saber més de la Vall ...

 

 

 

 

 

Contacte

Vicent Morera moreravic@gmail.com

Juanjo Ortolà juanjo.ortola@gmail.com

 

Editor

 

Col·laboradors

 

Maquetació 

 

 

Pròlegs

 

JOSEP TORRÓ
Cronista oficial de la Vall de Gallinera

Un espai com la Vall de Gallinera, tan singular i atractiu en termes naturals, històrics i culturals, necessitava una guia per a viatgers i excursionistes des de fa molt de temps. Ja la tenim. I estem d’enhorabona perquè la seua confecció es deu al rigor i la sensibilitat, mèrits cada vegada menys comuns, de persones com Vicent Morera i Juanjo Ortolà. No tinc el més mínim dubte que, ara per ara, els seus coneixements, la seua intel·ligència del terreny i el seu entusiasme fan d’ells els autors idonis d’un treball d’aquestes característiques.

Una obra que, quan està ben elaborada, com és el cas que ara ens ocupa, permet copsar de quina manera els grups humans formen part inseparable d’un mitjà físic i biològic fora del qual no pot entendre’s la seua organització i funcionament. Una obra que ho fa, a més, a l’únic nivell possible, que és l’escala local: l’escala on l’ecosistema esdevé paisatge, espai viscut i percebut.

El subtítol invoca moriscos i mallorquins. Es tracta d’una elecció molt afortunada, ja que la seqüència al·ludida és la d’una singular solució de continuïtat, compendi i principi de tot allò que el paisatge de la vall té d’específic. Ens trobem, en efecte, al davant de l’escenari privilegiat d’una substitució de poblacions; un canvi de societats abrupte, brutal, que hi va tenir lloc ara fa quatre-cents anys. Els desapareguts aquella tardor de 1609 deixaren, tanmateix, una enorme i forçada herència.

A la Vall de Gallinera, com a altres valls de la Marina, s’hi conservaren trets bàsics del paisatge agrari andalusí, “morisc”. Les formes d’ocupació de l’espai adoptades pels musulmans, des dels primers establiments berbers i àrabs iemenites, havien estat les alqueries, que tenien de deu a vint cases, estretament associades a conjunts compactes de terrasses irrigades. Això no va canviar significativament després de la conquesta del segle XIII: res de concentracions poblacionals, viles o pobles a la manera cristiana. Tot l’espai conreat se subordinava a aquells reductes irrigats primigenis, centrals, situats al fons dels barrancs o a la vora dels esperons, que limitaven de forma severa les possibilitats de desenvolupar solucions alternatives de subsistència; subordinaven els àmbits destinats a conreus arboris i sense reg; condicionaven l’emplaçament de les zones d’habitació i determinaven les densitats de població. L’ordre agrari mantingué, fins a la mateixa vespra del foragitament dels moriscos, el seu caràcter heterogeni i selectiu, amb una notable diversitat d’espècies conreades. N’era un reflex la riquíssima microtoponímia de les partides rurals, avui completament perduda.

Amb els mallorquins, una vegada superades les dificultats inicials d’instal·lació i adaptació, començaren les grans ampliacions de les terres conreades, els canvis de l’estructura agrària i la reducció de nuclis de poblament que, òbviament, augmentaren la seua grandària. En els segles XVIII i XIX la càrrega poblacional de la vall arribà a triplicar l’assolida en temps dels moriscos. Qui pot estranyar-se de les diàspores del XX? Tot aquest creixement, però, no ha esborrat la persistència del llegat morisc. El substrat andalusí és encara ben visible al paisatge agrari actual. La potencialitat evocadora de les ruïnes de despoblats i fortificacions, de les hortes i els abancalaments, està més que justificada. Es tracta, a més, de llocs d’una accessibilitat força raonable, en un entorn ambiental de gran qualitat.

Hi ha, no obstant això, el problema general de la degradació. Les construccions dels despoblats han estat, de forma habitual, reutilitzades (i modificades) per a usos ramaders fins a dates ben recents, però ara es troben completament abandonades i en unes condicions que acceleren el procés destructiu. D’una altra banda, els problemes que afecten les edificacions arquitectòniques i els antics espais de conreu són menys diferents del que podria semblar a primera vista. Les hortes, o les anomenades “foies” (que ací no són depressions del terreny, sinó trams de vessant abancalats), posem per cas, són també complexos dissenyats i construïts, organitzats en estructures verticals de blocs de terrasses articulats per dispositius de reg o canalitzacions de l’escorrentia. La falta de manteniment és la causa comuna de degradació. Ningú s’ocupa ja de prevenir ni reparar els efectes nocius de la pluja sobre els marges, tan vulnerables a les solsides. No hi ha, tampoc, un control del creixement de la vegetació, que igual destrueix un castell com un conjunt de bancals abandonats.

El problema de la degradació d’aquest paisatge és relativament nou i les seues conseqüències encara no han estat ben avaluades. En general, l’origen de tot plegat rau en la desaparició de pràctiques agropecuàries que ha tingut lloc durant els darrers trenta anys; en la fi de les darreres formes de vida camperola. L’abandonament de la cura de les parcel·les hortícoles per part dels seus propietaris dóna lloc a una virulenta expansió dels esbarzers i unes altres formes de vegetació no conreada que rebenten els marges i talussos, que desdibuixen el delicat disseny dels espais de conreu. L’absència de ramats ha tingut, també, uns efectes de gran importància, ja que les cabres, sobretot, s’encarregaven de segar periòdicament la vegetació arbustiva i espinosa. Aquest control singularment eficient i sistemàtic de la coberta vegetal sobre el paisatge –un paisatge humà, no ho oblidem, construït– ja no existeix i res no podrà substituir-lo.

En recórrer aquests “camins de moriscos i mallorquins” tendim a fixar-nos, sobretot, en elements significatius per la seua peculiar ubicació, bellesa o monumentalitat. Seria convenient, no obstant això, equilibrar l’observació amb una mirada general al conjunt del paisatge. No una mirada qualsevol. Cal fer l’esforç de recuperar l’esguard ensinistrat i crític dels homes que confiaven a la terra la seua subsistència.És el que necessitem per a aprendre a llegir el paisatge de la vall. I és el que, com a bons fills de la terra, han fet Vicent Morera i Juanjo Ortolà en escriure aquesta guia d’inusual qualitat. Potser així ens adonarem que la fi de la civilització camperola dels moriscos, expulsions de gent a banda, no feia més que anunciar l’extinció del nostre món rural.

------------------------------------------

PACO TORTOSA
Carcaixent, primavera d'hivern de 2010

Una guia ben sentida i amb ànima

Des de fa unes dues dècades es deixen veure al mercat editorial valencià una sèrie d’obres de caràcter excursionista amb autors que miren els paisatges valencians de manera més sentida i propera. Tots ells tenen en comú el fet d’apropar-se al patrimoni cultural i natural de manera intimista i respectuosa. Per molt que varen ser pioners d’aquestes maneres diferents de mirar els paisatges valencians persones com Emili Beüt, Antonio Calero i Picó, Ricardo Muñoz Badia o Rafa Cebrian, el punt d’inflexió –al meu parer– en aquesta manera més científica, literària i poètica de mirar els paisatges el va inaugurar el bo de Joan Pellicer amb els seus meravellosos llibres i, molt especialment, amb dues obres molt poètiques com foren De la Mariola a la mar. Viatge pel riu Serpis (Col·lectiu de Mestres de la Safor, 1997) i Meravelles de Diània (Edicions del Bullent, 2002). Tot sense oblidar les obres de Bernat Capó amb Terra de Cireres (Edicions del Bullent, 2002). En gran part, molts de nosaltres que hui ens dediquem a mostrar el país, hem begut de les seues aportacions. Hi ha més gent que ha emprat aquest camí per contar-nos coses de la nostra cultura, paisatges i paisanatge, com els meus amics José Manuel Almerich, Enric Roncero al voltant del Penyagolosa, Pep Nebot amb treballs que tenen a veure amb Mariola i la Font Roja o Carles Rodrigo amb el Racó d’Ademús i la Serrania. I, per descomptat, Carles Ferris amb les guies per a famílies amb xiquets. Però no vull allargar més el llistat, ja que pense que amb aquestes cites el lector queda assabentat del que vull fer esment.

I en aquest context meravellós de mirar el país d’una manera més sensible, les publicacions van gotejant sense pausa els darrers anys, tant a escala local com comarcal. Un bon exemple és el llibre que tenim a les mans: La Vall de Gallinera. Per camins de moriscos i mallorquins, bellament maquetat per Jaume X. Soler i Paula Vázquez i editat per l’IECMA (Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta). A un dels autors, Vicent Morera, el vaig conèixer a Ràdio Pego, on porta endavant un programa local d’entrevistes diverses anomenat Pego, Paris, Londres; ell, a més de ser col·laborador radiofònic, és biòleg. L’altra personeta sensible és Juanjo Ortolà, mestre de primària i músic, a més de ser un entusiasta aficionat a la història. Tots dos, enamorats de la Gallinera, fa anys que caminen entre els seus paisatges i patrimonis culturals i naturals. No diré que la Vall no té secrets per a ells, ja que hom no acaba mai –per sort–, de conèixer totes les realitats que l’envolten en un territori determinat, però sí que és cert que, després de llegir la seua obra, puc assegurar que tenen una consciència de les realitats històriques i actuals de la Gallinera força profundes, ben documentades i passejades de manera assossegada i observadora. Estimant-se el territori.

De bon segur que no els va costar massa enamorar-se, ja que la Vall de Gallinera és el més semblant que tenim al nostre país a un jardí zen japonès. Allargassada i vigilada per dues serralades que corren de ponent a llevant, les peculiaritats fisiogràfiques de la Vall ja són, d’entrada, un regal de la natura per al bon viure de les persones. Pensem que la cota més baixa del conjunt són els 160 metres del llit de la rambla de Gallinera pel llevant, mentre que la major altitud del municipi és el cim de l’emblemàtica serra de la Safor, amb 1.013 metres. La rambla de Gallinera drena en direcció a llevant les abundants aigües que escorren les vessants d’ombria i de solana de la vall gràcies a les més que generoses precipitacions al llarg de l’any. Pluges abundants que tenen a veure amb la proximitat a la mar, l’alçada de les muntanyes i l’orientació, oberta com està la vall al vent de llevant. Conseqüència: les fonts i brolladors són quasi infinits (són més de quaranta les més o menys conegudes, moltes emprades habitualment) i al voltant de les quals anaren instal·lant-se les alqueries i llogarets àrabs que foren el germen urbà dels pobles actuals. I, al voltant d’elles, els safarejos, els assuts de joguina, les hortes, les sèquies, els abeuradors del bestiar... I per abastir-ne de menjar els conreus de secà que escalen de manera prodigiosa les vessants de les muntanyes. També es descobreixen obres d’art com les terrasses o abancalaments suportats per parets de pedra seca d’un valor etnogràfic i paisatgístic descomunal. Cada paret de bancal conforma indrets intimistes corprenedors, molt especialment quan floreixen els ametllers a finals de gener i els cirerers a finals de març. Si un dels elements de major bellesa a les valls japoneses és la floració de l’ametler, què direm del cromatisme i estètica de la seua floració a la Vall de Gallinera. Res que envejar, doncs, als racons de major bellesa del planeta. Això per no parlar de la flor del cirerer.

A la Vall, cal aturar-se en tots els nuclis urbans per a deixar-nos sorprendre amb el decorós i senzill patrimoni cultural centrat en les discretes esglésies parroquials, els íntims cementiris, les menudes i amagades places, l’arquitectura popular, les hortes quasi urbanes, els jardins quasi hortes, les fonts, les places que semblen balconades sobre la vall, els miradors, el perfil urbà de cada poble, els vells molins (de Baix o dels Serafins, del Mig o de Porra, de Dalt o dels Moliners i el Molinet).

En tots els llogarets s’agraeix el silenci, harmonia estètica i integració en l’entorn natural on s’assenten. Resulta perfecta, com ja hem fet esment, la localització pròxima a les fonts i brolladors, l’orientació aprofitant les hores de sol, la compacta trama urbana en què els carrers aporten calidesa a l’hivern i frescor a l’estiu, igual que les cases amb els murs de pedra, fang i fustes.

Res s’escolta entre setmana en estos petits pobles que no siga el mormoleig de l’aigua de la font, el lladruc d’un gos distret o el metge rural que visita uns quants pobles en un sol dia. Tan pròxim al turístic litoral, ningú pot imaginar que encara existeixen en les nostres muntanyes interiors valls tan tranquil·les i acollidores com la de la Gallinera, oberta, com poques, al viatger respectuós.

I és que la bellesa d’esta vall corprèn com mai podia imaginar el viatger. Pensem que ella per si sola condensa tots els valors ambientals, estètics, culturals i paisatgístics del que van ser i són, en gran part, les secretes valls interiors de la Marina Alta. El llegat àrab i morisc reflectit en cada camp de cultiu, horta, font, sèquia, assut, safareig, trames urbanes, vells murs de torres i castells... Tot això, i mil matisos més del paisatge cultural i natural, descobrirà el viatger en aquest sentit llibre que ara veu la llum i al llarg dels nuclis urbans d’ascendència morisca que, junt amb els nombrosos despoblats de l’àrea, conformen el hui municipi de la Vall de Gallinera: Benirrama, Benialí, Benissivà, Benitaia, la Carroja, Alpatró, Llombai i Benissili, on habiten unes 700 persones. Que no oblide mai el viatger estos musicals topònims de l’interior de les muntanyes més secretes i belles de la Marina Alta. Benvinguts a la Vall de Gallinera. Benvinguts al paradís.

I per descriure gran part del que s’ha esmentat, el llibre s’estructura al voltant de dotze itineraris que apropen el viatger curiós i respectuós fins als racons més íntims i de major valor cultural. Al llarg de les dotze passejades l’obra permet descobrir esglésies, restes d’un convent, coves, balmes, fonts, brolladors, sènies, castells, despoblats moriscos, jaciments arqueològics, poblats ibèrics, pintures rupestres, sèquies, eres de batre, camins rurals i sendes històriques, parets i marges de pedra seca, safarejos, abeuradors, campanars, almàsseres, bancals de cirerers, ametllers, garrofers i oliveres, bosquines quasi impenetrables, plantes endèmiques de l’ombria de la Foradada, singularitats geològiques, panoràmiques corprenedores... Tot ens serà mostrat a partir de les mirades sensibles d’aquestes dues persones que han caminat i desxifrat els paisatges de la Vall per tal de poder fer-nos possible el nostre gaudir posterior.

A veure si l’Ajuntament de la Gallinera s’anima i senyalitza cadascun dels dotze itineraris tal com se’n troben ja senyalitzats quatre: la ruta 1 (anomenada ruta dels 8 Pobles), i les rutes 2, 10 i 11 d’aquesta obra. A bon segur que encertaran les institucions públiques, si així ho fan, ja que aquest llibre és alguna cosa més que una guia excursionista. És, potser, l’embrió i camí a seguir per part del turisme cultural i naturalista a la Vall. I ho puc afirmar amb coneixement de causa, tal com ho vaig poder comprovar la darrera primavera d’estiu en què vaig tenir el privilegi de recórrer la ruta de la costera dels Victorinos i les pintures rupestres de Benialí amb Vicent i Juanjo. Va ser aquesta la millor manera de descobrir la sensibilitat de tots dos, de gaudir de la seua companyia, d’emocionar-me amb l’estima que tenen d’aquest trosset de terra del seu país i per gaudir de les seues emocions i sensibilitat. Gràcies a tots dos de cor. I ja saben els viatgers i les viatgeres que la Vall de Gallinera hui es pot descobrir, més enllà dels bars i les cireres, entre aquests sentits papers excursionistes que tenen a les mans. Bon viatge.